Sèrie: "Les mirades invisibles" 2003
És sabut que una obra no està completa fins que no hi ha un espectador. És l?espectador qui reconstrueix l?obra i li dóna significat, parcial si es vol. Una cosa semblant li passa a l'autor.
Encara que tingui una idea força precisa del que vol dur a terme, li resulta impossible fer una feina tancada; durant la realització ha d'anar modificant la direcció original perquè l'obra es comença a manifestar i ha de ser atesa.
És a dir, el primer espectador de l'obra és sempre el seu propi autor, que anirà descobrint aspectes que no estaven contemplats al pla que s'havia proposat per a l'obra. Així, els espectadors següents podran continuar enriquint l'obra (la interactivitat no és res de nou), perquè la contemplació no és un fenomen passiu. Quan vaig plantejar aquesta sèrie de “Les mirades invisibles”, inspirant-me en l'obra d'Italo Calvino (les ciutats inviosibles), vaig partir de la tradició en la pintura d'abordar un text com a tema, tot i proposar-me interpretar-lo des de l'abstracte, sabent d'entrada les limitacions subjectives que això implicava.
El text té un ritme; plànols que, en desplegar-se, suggereixen diferents capes dinformació. Podem associar colors i línies a aquests plans: moviments horitzontals o verticals.
El text conté símbols que poden ser objecte d'abstracció i portar-se a la mínima expressió formal. Però aquesta interpretació del text no deixa de ser parcial. Hi intervenen també aspectes més personals, lligats a la nostra història i coneixements.
La lectura de l'obra es pot abordar, al meu entendre, des de diferents plans: El pictòric compositiu, en la mesura que es tracta d'una obra independent de l'obra literària que va servir d'inspiració. I aquí m'agradaria dir que les fotografies que són part integrant de les obres, per mi, s'han de veure com a pintures feta amb llum i matèria; no sóc fotògraf i no és la meva intenció fer fotografies. El visual literari, ja que ofereixen una mirada personal, abstracta, sobre els textos d'Italo Calvino.
